La SNCF (Societé National des Chemins de Fer de France) és l'empresa pública de ferrocarrils de l'estat francès i pel seu volum d'activitat així com també per la longitud de la seva xarxa, aquesta és la quarta empresa de transports més important del món després del Ministeri xinès de ferrocarrils (MOR), la Deutsche Bahn (DB) i la RZD. Diàriament, la SNCF fa circular, de mitjana, 15 000 trens i transporta, anualment, mil milions de persones.
Aquesta empresa fou constituïda el 31 d'agost de 1937 i la seva seu es troba a la Plaine-Saint Dénis (Saint-Dénis).
Aquesta empresa fou constituïda el 31 d'agost de 1937 i la seva seu es troba a la Plaine-Saint Dénis (Saint-Dénis).
1-EL GRUP SNCF
Des de l'1 de gener del 2015, SNCF i RFF tornen a estar agrupades formant una sola empresa.
El nou grup es constitueix d'una casa "mare" anomenada SNCF i de dues branques "filles" que són SNCF Réseau (gerent de la infraestructura) i SNCF Mobilités (l'operador).
Pel que fa a SNCF Mobilités, aquesta està presidida per Guillaume Pépy (antic President de la SNCF) i és l'encarregada de la circulació dels trens de viatgers, dels trens Fret (mercaderies) i dels transports urbans de la seva filial Keolis. Així doncs, la primera branca engloba les següents subbranques:
Pel que fa a SNCF Réseau, aquesta està presidida per Patrick Jeantet i compta amb aproximadament 50.000 treballadors. Aquesta branca engloba SNCF Infra (manteniment i explotació de la infraestructura, com també, l'enginyeria ferroviària), la qual compta amb les filials Systra i SNCF International, RFF i la "Direction de la circulation ferroviaire", la qual es caracteritza per crear els horaris dels diferents trens.
El nou grup es constitueix d'una casa "mare" anomenada SNCF i de dues branques "filles" que són SNCF Réseau (gerent de la infraestructura) i SNCF Mobilités (l'operador).
Pel que fa a SNCF Mobilités, aquesta està presidida per Guillaume Pépy (antic President de la SNCF) i és l'encarregada de la circulació dels trens de viatgers, dels trens Fret (mercaderies) i dels transports urbans de la seva filial Keolis. Així doncs, la primera branca engloba les següents subbranques:
- SNCF Voyageurs: Branca presidida per Barbara Dalibard. Aquesta comprèn SNCF Voyages (TGV, Ouigo i les filials com Eurostar, Lyria, Elispos, Thalys, WESTbahn, NTV i Alléo), Transilien, TER, Intercités i Gares & Connexions.
- SNCF Logistique: Branca presidida per Alain Picard. Aquesta comprèn Geodis i Transport ferroviaire de marchandises (SNCF Fret, VFLI, Captrain)
- SNCF Performances: Branca presidida per Mathias Emmerich.
- Keolis: Branca presidida per Jean-Pierre Farandou. Aquesta s'encarrega d'operar busos, metros i tramvies en setanta-tres ciutats franceses i en diverses ciutats del món. És present en quinze països i, actualment, és una empresa privada de la SNCF que té molta importància a nivell internacional.
Pel que fa a SNCF Réseau, aquesta està presidida per Patrick Jeantet i compta amb aproximadament 50.000 treballadors. Aquesta branca engloba SNCF Infra (manteniment i explotació de la infraestructura, com també, l'enginyeria ferroviària), la qual compta amb les filials Systra i SNCF International, RFF i la "Direction de la circulation ferroviaire", la qual es caracteritza per crear els horaris dels diferents trens.
Per altra banda, el grup SNCF està presidit per un directori de dos membres (els patrons de SNCF Mobilités i SNCF Réseau) sota l'autoritat d'un consell de supervisió. Aquest últim, el qual està constituït per representants de l'Estat, del Parlament i de les regions, està presidida per Frédéric Saint-Geours, antic President de PSA. No obstant això, Frédéric Saint-Geours, expert en el sector industrial, no té gaire poder ja que només ha d'intervenir, tal com preveu la llei, en cas de divergència entre els membres del directori.
Actualment, la SNCF controla més de 650 filials sobre el transport de persones i de mercaderies, la logística o les activitats d'estudis i d'enginyeria dels transports, i aquesta està present en 120 països.
2-HISTÒRIA DE LA SNCF
Creació de la SNCF.
La SNCF va ser constituïda pel govern francès en 1938. La seva capital es va repartir entre l'Estat Francès, que es va quedar amb un 51%, i les companyies ferroviàries privades que es fusionaven (Nord, Est, Paris à Orléans, Paris à Lyon et à la Méditerranée, Midi, Syndicat du Chemin de fer de Grande Ceinture et Syndicat du Chemin de fer de Petite Ceinture), que van tenir un 49%. En aquella època es tractava de satisfer un pla de serveis públics bàsics a través de subvencions estatals. La SNCF podia explotar lliurement els serveis que no apareixien marcats en aquest pla, pel que en aquests casos eren només línies rendibles econòmicament.
La SNCF va ser constituïda pel govern francès en 1938. La seva capital es va repartir entre l'Estat Francès, que es va quedar amb un 51%, i les companyies ferroviàries privades que es fusionaven (Nord, Est, Paris à Orléans, Paris à Lyon et à la Méditerranée, Midi, Syndicat du Chemin de fer de Grande Ceinture et Syndicat du Chemin de fer de Petite Ceinture), que van tenir un 49%. En aquella època es tractava de satisfer un pla de serveis públics bàsics a través de subvencions estatals. La SNCF podia explotar lliurement els serveis que no apareixien marcats en aquest pla, pel que en aquests casos eren només línies rendibles econòmicament.
La requisa alemanya
A partir del 1940 i després del armistici signat pel govern de Philippe Pétain amb els nazis, els alemanys requisen la SNCF. Aquests la utilitzaran fonamentalment per a traslladar tropes per França, així com la deportació de jueus lliurats pel general Petain a les autoritats alemanyes, per al seu posterior enviament a camps de concentració i extermini alemanys. Malgrat aquest control nazi de l'empresa, els ferroviaris francesos van ser un important nucli a la resistència francesa a l'ocupació, i van fundar l'anomenada Resistance Fer, que seria l'oposició més frontal i dura a la qual es van enfrontar les tropes alemanyes, ja la qual no van poder vèncer, per les seves espectaculars i planificats sabotatges de la xarxa ferroviària, així com la filtració als aliats dels moviments dels alemanys. Els ferroviaris van ser reconeguts per la seva resistència al règim nazi, el que els va valer diversos homenatges, destacant entre ells el nom de la locomotora CC6572, batejada amb el nom Resistance Fer.
A partir del 1940 i després del armistici signat pel govern de Philippe Pétain amb els nazis, els alemanys requisen la SNCF. Aquests la utilitzaran fonamentalment per a traslladar tropes per França, així com la deportació de jueus lliurats pel general Petain a les autoritats alemanyes, per al seu posterior enviament a camps de concentració i extermini alemanys. Malgrat aquest control nazi de l'empresa, els ferroviaris francesos van ser un important nucli a la resistència francesa a l'ocupació, i van fundar l'anomenada Resistance Fer, que seria l'oposició més frontal i dura a la qual es van enfrontar les tropes alemanyes, ja la qual no van poder vèncer, per les seves espectaculars i planificats sabotatges de la xarxa ferroviària, així com la filtració als aliats dels moviments dels alemanys. Els ferroviaris van ser reconeguts per la seva resistència al règim nazi, el que els va valer diversos homenatges, destacant entre ells el nom de la locomotora CC6572, batejada amb el nom Resistance Fer.
La postguerra
La guerra va acabar en 1945, i la SNCF es va trobar amb una xarxa totalment devastada, un material antiquat, sota mínims, i amb necessitats urgents de renovació i manteniment. Per aquest motiu la SNCF va seguir sota la tutela de l'estat, de manera que poc a poc va aconseguir recuperar el que havia perdut, en part gràcies a la llei de transports terrestres, que atorga prioritat al transport de viatgers a la SNCF, i els transports de viatgers per carretera ser complementaris als del ferrocarril, el que impedia una competència directa amb ells.
El camí a l'Alta Velocitat
El moment cim d'aquesta sortida a flotació va ser el 20 i 21 març de 1955 , en la línia de les Landes, quan la CC7107 i la BB9004 arriben als 331 km / h entre Dax i Ychoux , rècord mundial de velocitat per locomotores elèctriques que conservarien fins al 2 setembre de 2006, quan la Taurus 1216.150 de Siemens va arribar als 357 km/h en el trajecte Ingolstadt - Almanstein . Un any més tard, l'arribada de Louis Armand a la presidència de la SNCF revifa els projectes de electrificació en 25 Kv en corrent altern i els projectes de l'Alta Velocitat. El 24 març de 1972 sortia de la factoria de Alstom en Belfort el TGV 001, el primer prototip del tren d'alta velocitat , equipat de dues turbines de gas, que arribaria als 318 km/h, en la línia de les Landes l'any 1983 . Però la crisi del petroli de 1973 frena el projecte de la turbina de gas, la qual cosa obliga a Jean Marie Metzler, creador del TGV , a investigar la migració del TGV a electricitat, el que li va valer ser tractat de boig.
Però la SNCF no va deixar mai la idea del TGV , i en 1980 sortirien les dues primeres branques presèrie del TGV PSE, que efectuaria proves de velocitat en la línia de Alsàcia . El 26 febrer de 1981 , la branca TGV PSE 16 aconsegueix els 381 km / ha la línia d'Alta Velocitat Paris - Lyon que seria inaugurada el 21 setembre d'aquest mateix any. Durant aquest període, el govern francès, per evitar una gran càrrega econòmica, reactiva el conveni de 1938, quedant-se amb el 51% de l'empresa i cedint la resta als antics concessionaris.
La guerra va acabar en 1945, i la SNCF es va trobar amb una xarxa totalment devastada, un material antiquat, sota mínims, i amb necessitats urgents de renovació i manteniment. Per aquest motiu la SNCF va seguir sota la tutela de l'estat, de manera que poc a poc va aconseguir recuperar el que havia perdut, en part gràcies a la llei de transports terrestres, que atorga prioritat al transport de viatgers a la SNCF, i els transports de viatgers per carretera ser complementaris als del ferrocarril, el que impedia una competència directa amb ells.
El camí a l'Alta Velocitat
El moment cim d'aquesta sortida a flotació va ser el 20 i 21 març de 1955 , en la línia de les Landes, quan la CC7107 i la BB9004 arriben als 331 km / h entre Dax i Ychoux , rècord mundial de velocitat per locomotores elèctriques que conservarien fins al 2 setembre de 2006, quan la Taurus 1216.150 de Siemens va arribar als 357 km/h en el trajecte Ingolstadt - Almanstein . Un any més tard, l'arribada de Louis Armand a la presidència de la SNCF revifa els projectes de electrificació en 25 Kv en corrent altern i els projectes de l'Alta Velocitat. El 24 març de 1972 sortia de la factoria de Alstom en Belfort el TGV 001, el primer prototip del tren d'alta velocitat , equipat de dues turbines de gas, que arribaria als 318 km/h, en la línia de les Landes l'any 1983 . Però la crisi del petroli de 1973 frena el projecte de la turbina de gas, la qual cosa obliga a Jean Marie Metzler, creador del TGV , a investigar la migració del TGV a electricitat, el que li va valer ser tractat de boig.
Però la SNCF no va deixar mai la idea del TGV , i en 1980 sortirien les dues primeres branques presèrie del TGV PSE, que efectuaria proves de velocitat en la línia de Alsàcia . El 26 febrer de 1981 , la branca TGV PSE 16 aconsegueix els 381 km / ha la línia d'Alta Velocitat Paris - Lyon que seria inaugurada el 21 setembre d'aquest mateix any. Durant aquest període, el govern francès, per evitar una gran càrrega econòmica, reactiva el conveni de 1938, quedant-se amb el 51% de l'empresa i cedint la resta als antics concessionaris.
L'època actual
La SNCF torna a ser pública el primer dia de gener de 1982 , i el govern francès la converteix en una EPIC (Empresa Pública amb caràcter Industrial i Comercial), amb un model d'explotació diferent. Els trens regionals i d'interès públic segueixen les pautes marcades pels governs regionals, que inverteixen de mitjana un terç del seu pressupost en el ferrocarril, mentre que en els trajectes de llarga distància no rep cap subvenció. La branca TGV Atlantique 325 arriba al 18 maig de 1990 als 515,3 km/h i el 3 abril de 2007 va superar el seu propi registre en arribar als 574,8 km/h a la línia Paris - Strasbourg. La dècada dels 90 marca, per a la SNCF, la separació en dues empreses: SNCF i RFF . Aquesta última es queda amb la titularitat de les infraestructures, però els equips de manteniment i gestió segueixen sent de la la SNCF, amb la qual cosa RFF es veu obligada a subcontractar-los per mantenir la xarxa francesa.
El 2005 la SNCF canvia de logotip i d'eslògan, passant aquest a ser Donner au train des idées d'avanç. Al juliol de 2006 Anne Marie Idrac succeeix a Louis Gallois a la presidència. Aquest càrrec l'ocuparà fins a febrer de 2008, durant vint mesos, quan Guillaume Pepy és nomenat president.
El dia 1 de gener del 2015 entra en vigor la llei sobre la Reforma ferroviària que fou promulgada el 4 d'agost del 2014 després d'haver-se aprovat pel Parlament entre la nit del 24 i 25 de juliol del 2014, i amb ella es reunifica la RFF i SNCF en una sola empresa.
La SNCF torna a ser pública el primer dia de gener de 1982 , i el govern francès la converteix en una EPIC (Empresa Pública amb caràcter Industrial i Comercial), amb un model d'explotació diferent. Els trens regionals i d'interès públic segueixen les pautes marcades pels governs regionals, que inverteixen de mitjana un terç del seu pressupost en el ferrocarril, mentre que en els trajectes de llarga distància no rep cap subvenció. La branca TGV Atlantique 325 arriba al 18 maig de 1990 als 515,3 km/h i el 3 abril de 2007 va superar el seu propi registre en arribar als 574,8 km/h a la línia Paris - Strasbourg. La dècada dels 90 marca, per a la SNCF, la separació en dues empreses: SNCF i RFF . Aquesta última es queda amb la titularitat de les infraestructures, però els equips de manteniment i gestió segueixen sent de la la SNCF, amb la qual cosa RFF es veu obligada a subcontractar-los per mantenir la xarxa francesa.
El 2005 la SNCF canvia de logotip i d'eslògan, passant aquest a ser Donner au train des idées d'avanç. Al juliol de 2006 Anne Marie Idrac succeeix a Louis Gallois a la presidència. Aquest càrrec l'ocuparà fins a febrer de 2008, durant vint mesos, quan Guillaume Pepy és nomenat president.
El dia 1 de gener del 2015 entra en vigor la llei sobre la Reforma ferroviària que fou promulgada el 4 d'agost del 2014 després d'haver-se aprovat pel Parlament entre la nit del 24 i 25 de juliol del 2014, i amb ella es reunifica la RFF i SNCF en una sola empresa.
Vídeo sobre la història de la SNCF (en francès):
Per més informació, consultar el següent enllaç (en francès): http://www.sncf.com/fr/portrait-du-groupe/histoire-sncf
3-LOGOTIPS SNCF
Documents a descarregar:
|
|
Darrera actualització: 01.06.16
|
· PÀGINA NO OFICIAL ·
|