Del Pato al Frankenstein, els sobrenoms per als trens

En l'argot ferroviari sempre ha estat una constant posar noms i rebatejar els vehicles en servei bé pels seus defectes, qualitats o característiques. Aquí en trobaràs uns exemples.

Des dels primers temps del vapor, els maquinistes han batejat amb sobrenoms les seves màquines, com si el fet de substituir els freds números descriptius amb que sortien de fàbrica o arribaven a la companyia operadora les conferís d'una notable personalitat. A tot el món, el material motor té un nom assignat, que gairebé sempre acaba per ser modificat pels professionals del sector. Dins de l'argot ferroviari, al marge del nom tècnic, màquines i material motor aconsegueixen ser rebatejats a escassos dies del desembarcament a l'operadora on van a cobrir el servei.

El nom del actriu o l'actor de moda del moment (Marilyn), la forma (cocodril o camell), el color (el Platanito o les ventafocs), la procedència (la japonesa), la tecnologia (els Apolo) ... poc a poc el parc motor es va rebatejant amb noms que, al final, acaben per sortir de l'argot i adoptar-se per la clientela. Com ha passat durant tota la vida, també ara es modifiquen els noms comercials i es bategen trens i combois amb denominacions molt originals. Fem un repàs d'alguns d'ells que són habituals a les vies espanyoles.

Nº1: Sèries 102 i 112: Els Ànecs
Els trens de la sèrie 102 van entrar per primera vegada en servei comercial el 26 de febrer de 2005 a la línia Madrid-Saragossa-Lleida. Corresponen al model Talgo 350 fabricat per Talgo-Bombardier per a la Unitat de Negoci d'Alta Velocitat de Renfe. Tots els cotxes s'han fabricat a Rivabellosa (Àlaba). Els quatre primers caps tractors van sortir de la fàbrica que Bombardier té a Kassel (Alemanya) i les 28 restants es van realitzar a la factoria de Las Matas (Madrid).

Bombardier s'ocupa dels bogies i els equips elèctrics; Talgo de l'estructura, cabina i frens. Formen part de la segona generació de trens d'alta velocitat a Espanya (102). Aviat van ser rebatejats com 'Ànecs' (Patos en castellà) perquè el cap tractor recorda a la figura d'aquesta au.

Els 'Ànecs' estan configurats per dos caps motrius, una a cada extrem, i dotze remolcs curts de rodes lliures, tipus Talgo, articulats entre si. Exteriorment es va decorar en color blanc, amb una franja horitzontal blava a la part baixa, però posteriorment va ser repintada amb el color lila, d'acord amb la imatge corporativa de Renfe Operadora. El 2009, Talgo evolucionava aquest model i construïa la sèrie 112, amb major velocitat i capacitat.

Els combois de la sèrie 102 i 112, se'ls anomena "Ànecs" per la seva peculiar forma al seu frontal. Imatge: Mikel Ortega (Wikipedia)

Nº2: Sèrie 130: Els Aneguets
A finals del 2006 Talgo treu al mercat espanyol les primeres unitats de la sèrie 130, que entren en servei comercial el 6 de novembre de 2007. Tot i que el conjunt és un tren d'alta velocitat, aquestes sèries serveixen principalment per donar servei a trens de llarga distància (coneguts com Alvia). La composició d'aquesta sèrie té 11 cotxes de Talgo acoblats permanentment a dos caps tractors de Talgo-Bombardier, amb cotxes i locomotores amb eixos d'ample variable (vies d'ample ibèric i UIC).

També presten servei en línies sense catenària. Els trens 'Alvia' van ser batejats com 'Aneguets' (Patito en castellà), perquè el seu disseny és molt semblant al de la sèrie 102, també de Talgo-Bombardier, tot i que el morro és una mica més curt (d'aquí ve el diminutiu).

Són vehicles versàtils que poden circular, incloses les motrius, indistintament per les línies d'ample internacional i per les d'ample nacional utilitzant els intercanviadors d'eixos instal·lats en les connexions entre les dues infraestructures. La velocitat que assoleixen aquests trens és de 250 km/h en línies d'alta velocitat i de 200 km/h a les línies convencionals.

Unitat de la sèrie 130 entrant a Valladolid-Campo Grande. Imatge: Galandil (Wikipedia)

Nº3: Sèrie 730: Frankenstein, Aneguets o L'aneguet lleig
El mes de juny del 2012 s'estrena el tren híbrid de la sèrie 730 en el servei Madrid-Galícia. Es tracta del primer tren híbrid de l'operadora, amb tecnologia de tracció tant dièsel com elèctrica, el que permet estendre els avantatges de l'alta velocitat a trams sense electrificar ja que compta amb un sistema de rodament desplaçable que també li permet circular per vies de ample UIC (ample AVE) o d'ample convencional. Cada tren consisteix en una branca de la sèrie 130 de Renfe a la qual se li incorporen dos furgons generadors dièsel entre les motrius i la branca de viatgers. 

Aquests furgons generen l'electricitat necessària per moure els motors elèctrics del tren i per mantenir els serveis a bord. El pes d'aquest equipament impedeix que pugui descansar sobre rodals Talgo clàssics, per la qual cosa incorpora un bogie convencional (idèntic al dels camions tractors però desmotorizat) en un extrem que transmet el pes, i un rodal compartit amb el següent remolc.

Tanta barreja de components és el que dóna origen a aquest peculiar nom, basat en el personatge de Mary Shelley, 'Frankenstein'. També se'l coneix com 'l'aneguet lleig', en referència a la procedència dels seus vehicles motors.

Unitat en doble composició de la sèrie 730 travessant un viaducte a les proximitats de Zamora. Imatge: Kabelleger / David Gubler (Wikipedia)

Nº4: Sèrie 446: Les Dodotis
Gairebé 25 anys han transcorregut des de l'entrada en servei de les primeres unitats 446 de Renfe, popularment conegudes com les 'Dodotis' perquè cap dels seus cotxes porta lavabos. Revolucionaris en el seu dia, aquests trens van ser els primers de l'operadora dissenyats específicament per al servei de Rodalies. Són notables per la seva gran fiabilitat, mantenibilitat, elevat confort, reduït consum energètic, així com excel·lents prestacions d'acceleració i desacceleració que li fan idoni per a aquest tipus de serveis.

La manca de serveis i la velocitat màxima que pot assolir (100 km/h) són els seus principals inconvenients. Les 446 van marcar el 1989 un canvi de disseny respecte a la resta de material rodant de l'operadora. El logo de l'operadora perdia protagonisme en favor del símbol de la 'C' sobre un cercle amb fons vermell. A partir de 1992 es va girar la 'C' per convertir la lletra en un símbol abstracte, ja que la inicial deixava de significar "Cercanías", en no coincidir amb la resta de llengües de les diferents comunitats autònomes (sense anar més lluny, a Catalunya amb Rodalies o el País Valencià amb Rodalia). Alhora el logotip també representa una sensació de moviment continuat. 

Amb la segregació de Renfe i Adif, els trens incorporen els nous colors de l'operadora. Es va reduir el pes del vermell Rodalies, per incorporar els traçats violetes del nou logo de la companyia i apareix la marca 'Renfe', que fins llavors no es mostrava en cap d'aquestes unitats, així tampoc com a les seves germanes, les unitats de la sèrie 447. Aprofitant aquests canvis, es van afegir també millores de seguretat en els sistemes de senyalització del tancament de portes, així també com avisadors sonors i lluminosos.

Fins a la data, és la generació de trens més nombrosa explotada per Renfe, considerada com una de les unitats més avançades de rodalies a Europa, tant per les seves prestacions tècniques com per la seva optimització en procés de fabricació i manteniment.

Unitat de la sèrie 446 amb la decoració original i amb el primer logo de Rodalies vigent fins al 1992. Imatge: CAF

Unitat de la sèrie 446 amb la decoració actual de Renfe Operadora. Imatge: biciestepona.org

Nº5: Sèrie 101: Els Pollastres
La primera línia d'alta velocitat a Espanya, que unia Madrid amb Sevilla, va ser inaugurada l'abril de 1992. Comptava amb un ample de via (1435 mm) i una tensió (25 kV) diferents als de la resta de la xarxa ferroviària espanyola, per la qual cosa es van haver de construir trens específics per a aquesta línia. Aquests 18 trens pertanyien a la sèrie 100 i estaven basats en els TGV Atlantique francesos, amb algunes diferències.

Les últimes sis unitats del contracte, que van arribar el 1995, tenien bogies d'ample ibèric (1668 mm) i pertanyien a la UN de Grans Línies (encara que van arribar a portar els antics logos de Llarg Recorregut), on realitzaven els serveis Euromed de Barcelona a València i Alacant.

Per distingir-les de les unitats originals d'ample estàndard, van ser numerades com a sèrie 101. Entre 2009 i 2011, les sis unitats de la sèrie 101 van ser reformades; van rebre bogies d'ample estàndard i van passar a formar part de la sèrie 100 i a realitzar serveis AVE. Des de llavors, els Euromed es presten amb unitats de la sèrie 130.

Actualment, els 24 trens de la sèrie 100 (els 18 originals més els 6 ex 101) segueixen prestant servei en el seu corredor original (Madrid-Sevilla), així com en les relacions Madrid-Alacant i els diversos serveis Espanya-França (aquests últims compartits amb material TGV de la SNCF). Per prestar aquests últims serveis, algunes unitats van ser adaptades per circular per la xarxa francesa.

Unitat de la sèrie 101 passant pel viaducte de Bellvitge, a L'Hospitalet de Llobregat. Imatge: Wikipedia

Nº6: Tren Séneca d'Adif: La "Heineken"
El tren de supervisió i diagnòstic d'infraestructura d'alta velocitat, en origen un Talgo 330, va sortir gairebé a la via amb el sobrenom 'Heineken' pel seu antic color verd, característic de la marca de cervesa holandesa, encara que oficialment se li coneix amb el nom del filòsof cordovès Sèneca. És una derivació del prototip emprat per Talgo per al desenvolupament de la sèrie 102 de Renfe que va entrar en servei el 2006 per a la auscultació de la infraestructura de les línies d'alta velocitat i ample de 1.435 mil·límetres.

Dels dos vehicles extrems, només un, el procedent del prototip, disposa de tracció, sent l'altre un cotxe amb cabina, sense elements de tracció, però llastrat convenientment, a fi de comportar-se dinàmicament de la mateixa manera que el vehicle motriu. Els vehicles intermedis es distribueixen en un cotxe extrem que alberga un laboratori de mesura; un altre intermedi de dos eixos, també per a funcions de mesura; i un tercer extrem turista, idèntic als utilitzats a la sèrie 102.

El 'Sèneca' està dissenyat per a l'auscultació dinàmica i geomètrica de via i catenària, i la comprovació i supervisió dels sistemes de senyalització ASFA i ERTMS i de comunicació GSM-R. Amb aquest comboi es realitza la comprovació real dels fenòmens aerodinàmics produïts en els túnels al pas d'un tren a alta velocitat, simulacions de marxa comercial i tots aquells assajos necessaris per validar nous equips d'infraestructura, de manera que es pugui analitzar la seva repercussió en la circulació del material rodant.

Imatge del Talgo BT d'Adif amb la seva decoració inicial, que li va valer el sobrenom de "Heineken". Imatge: Diario Vasco

Nº7: Sèrie 592: Els Camells
Els automotors de la sèrie 592, que consta originalment de 70 trens, van ser construïts per Macosa i Ateinsa (actual Alstom) per a prestar serveis de Rodalies a les línies no electrificades. Els 592 van ser dedicats a cobrir nombroses línies regionals. Quan Renfe es va dividir en unitats de negoci, part dels automotors 592 van ser traspassats a la UN de Rodalies, i una altra part a la UN de Regionals.

Els adscrits a Rodalies van ser modificats per dur a terme aquest servei, van incorporar nous seients antivandàlics i van ser suprimits els envans dels compartiments dotant a aquestes composicions d'un aspecte interior similar a les unitats 446 i 447. Una excepció són els pertanyents al nucli de Rodalies Alacant/Múrcia, que van conservar el seu aspecte anterior i actualment disposen de seients més còmodes. Les unitats reformades d'aquesta sèrie tenen el sobrenom de "Superman". 

Algunes unitats han estat cedides a la companyia portuguesa CP, per realitzar els serveis transfronterers (coneguts com a "Tren Celta") entre Porto i Vigo-Guixar. Una part important de la sèrie ha estat substituïda en les seves funcions per trens de sèries més modernes, com les 594, 598 i 599. El model 592 és conegut popularment com a 'camell', a causa de les gepes que alberguen els equips de l'aire condicionat, que sobresurten de les caixes a l'altura de les portes.

Unitat dièsel de la sèrie 592 amb els colors originals de Rodalies a la desapareguda estació de Riba-roja de Túria. Imatge: Andrés Ignacio Martínez Soto (Wikipedia)

Unitat reformada de la sèrie 592 "Superman" a l'estació de Lleida-Pirineus. Imatge: Bernat Borràs (Trenscat)

Nº8: Sèrie 104: Els Cuquets
Els trens de la sèrie 104 són els primers del món dissenyats i construïts específicament per a prestar serveis en distàncies mitjanes a alta velocitat. Aquesta sèrie està basada en la tecnologia del Pendolino i pertanyen a la mateixa família dels trens Alaris de la sèrie 490. Exteriorment són similars a aquests, encara que tenen un ample de via i una alimentació elèctrica diferent; un cotxe més; un carenat sobre el sostre; i dues portes per cotxe, excepte en el remolc cafeteria.

És una sèrie de trens adquirits inicialment per oferir el servei Avant de Renfe Operadora o, el que és el mateix, serveis d'alta velocitat de mitja distància o regionals, que abans es denominaven Llançadores AVE. Com que és un tren dissenyat per oferir serveis de menys d'una hora i mitja de viatge, no existeix la classe club i el nombre de places de classe preferent és molt baix, 31 enfront de les 205 de la classe turista; únicament el primer cotxe, on hi ha la cafeteria, és de classe preferent. Pertanyen a la família de trens Pendolino desenvolupats per la italiana Fiat Ferroviaria -que seria posteriorment absorbida per Alstom-. Però han estat fabricats entre Alstom i CAF, sol·licitant-se una comanda de 20 unitats que es va començar a lliurar a partir del 2003 i es va acabar el 2005.

Unitat de la sèrie 104 a l'estació de Zaragoza-Delicias. Imatge: Zarateman (Wikipedia)

Nº9: Sèrie 448: Les Rentadores
Els automotors elèctrics de la sèrie 448, originalment coneguda com subsèrie 444.500, són unitats elèctriques, amb motor i cabines en ambdós extrems. Van representar una important millora respecte a les sèries 432 i 444 per poder circular a 160 km/h i permetre la posada en marxa d'un nou servei, Intercity, un servei diürn de llarga distància que va estar en funcionament des del 1987 fins al 2007.

Com a conseqüència de l'entrada en servei dels trens d'alta gamma Euromed, Alaris i Talgo 7, es va produir un progressiu transvasament dels trens d'aquesta sèrie als de mitja distància. Les primeres 6 unitats de la sèrie tenien una testera diferent a la resta de les 25 restants, que recordava a una rentadora, per la qual cosa van recollir aquest sobrenom, amb el qual els ferroviaris van rebatejar el lot complet.

Durant el seu temps en servei han tingut diferents decoracions, fins i tot alguna experimental que no va tenir massa èxit i va tornar a ser repintada, com és el cas de la 448-014 que va portar una decoració de color blau que li va valer el sobrenom de "Pitufo". Actualment, presenten la decoració corporativa de Renfe, blanc amb dues línies baixes de color lila, en el cas dels assignats a Llarga Distància i blanc amb franges de color taronja i lila, en el cas dels assignats a Mitja Distància.

Unitat de la sèrie 448 original, amb la decoració de Grans Línies, coneguda popularment com a "Danone". Imatge: suite101.net

La unitat 448-014 va portar durant un temps una decoració experimental per al servei Catalunya Exprés. Aquesta va tenir el sobrenom de "Pitufo". Imatge: Xavier Maraña (Listadotren.es)

Unitat de la sèrie 448 amb l'actual decoració de Mitja Distància, anomenada "Interurbanos". Imatge: Javier Robles Zurdo (Panoramio.com)

Nº10: Sèries 450 i 451: Els Bucs i els Minibucs

L'any 1988, Renfe va encarregar a CAF i Alstom (en aquell moment GEC-Alstom) la construcció d'unitats de dos pisos amb l'objectiu d'utilitzar-los en línies de rodalies de llarga durada, amb una distància mínima entre parades de 4 quilòmetres, i amb una forta demanda al origen/final de línia, el que exigia una elevada capacitat de places assegudes. 

El 9 de juliol del 1990, es va iniciar l'explotació comercial d'aquests trens, que inicialment van ser d'un total de 60 cotxes (48 remolcs intermitjos i 12 remolcs amb cabina), i del qual la seva tracció estava garantida per les locomotores de la sèrie 269-200, que van ser adaptades per als serveis de Rodalies, formant així una composició del tipus push-pull , molt habitual a la majoria dels països europeus. 

Un any després, el 1991, donats els bons resultats obtinguts per aquestes unitats i els problemes de falta de fiabilitat i prestacions de les locomotores 269-200, Renfe va decidir adquirir 30 automotors de dos pisos per substituir a les locomotores. En aquell mateix any es va firmar la compra de 15 unitats completes de la sèrie 450. Els nous automotors van arribar a partir del 1994, i va permetre configurar el parc definitiu d'aquesta sèrie: 24 trens de la sèrie 450 i 12 de la sèrie 451.

Degut a la seva llargària i tamany, així també com per la seva gran capacitat, aquestes unitats es van guanyar el sobrenom de "Bucs" en el cas de la sèrie 450 i "Minibucs" en el cas de la sèrie 451. 

Les locomotores de la sèrie 269 van remolcar inicialment les unitats de la sèrie 450. Imatge: J_GUTI (Listadotren)

Unitat de la sèrie 450 amb la decoració original de Rodalies. Imatge: Wefer.com

Unitat de la sèrie 450 amb els colors de Renfe Operadora. Imatge: Jordi F.G.

Unitat de la sèrie 450 amb els colors de Rodalies de Catalunya. Imatge: Archie (Listadotren.es)

Fonts: Diario Vasco/Wikipedia